Relat de Dol: La nostra gran família
La nostra gran família
El juny de 2017 em vaig quedar embarassada del meu segon fill, quan tenia una filla de quasi 4 anys.
Tot anava bé però alhora era molt extrany. No «li feia el mateix cas» a aquest embaràs que a l’altre. Era un nen buscat però no sé, a estones era com que me n’oblidava…
Com deia, tot anava bé fins que a la visita del ginecòleg de les 15 setmanes em van posar un aparell per sentir-li el cor a la panxa i no li trobaven… Em van dir que a vegades passava i que millor fer una eco.
Vam canviar de sala i em van fer la eco. El que va venir després no ho oblidaré mai. La doctora va dir: «Oh Sònia, s’ha parat. Em sap greu». Em vaig quedar en xoc mirant la pantalla, no podia ser, aquella imatge no es movia… Quan vaig reaccionar vaig plorar. La doctora i la infermera van ser molt carinyoses i em van deixar fer.
Llavors vaig haver de baixar a sala de parts perquè » l’havia de parir». No podia ser… A tot això, jo estava sola. Vaig trucar al meu home i cap a dins…
Els següents tres dies van ser un infern. Ingressar, pastilles per expulsar-lo, dir-ho a la gent, a la meva filla, dormir sense ella (era la primera vegada)… Els dolors de les contraccions eren molt pitjors que les del part, em van haver de punxar dues vegades perquè era insuportable.
Al final vaig baixar a sala de parts i me’l van acabar de treure, ja el tenia a punt de sortir. El primer que vaig voler saber va ser el sexe, era un nen, l’Aran.
Em van netejar i ens van deixar sols a ell i a mi (el meu home no el va voler veure). El vaig mig abraçar, li vaig fer petons, li vaig parlar… Ens vam despedir…
A la tarda em van donar l’alta sense fer-me cap legrat a veure si em netejava sola. Al cap de dos mesos hi vaig anar i tot correcte però tenia regles molt llargues i amb coàgols.
Un matí de gener, després de portar la nena a l’escola vaig notar com expulsava com una massa. La vaig agafar i cap a l’hospital. Em van ingressar per fer-me un legrat.
A partir d’aquí la feina va ser emocional. L’Aran havia de néixer el 12 de març. Aquell dia li vaig escriure una carta i vaig decidir de guardar-lo per sempre dins un trosset del meu cor. La meva filla a dia d’avui encara em parla d’ell. Sempre estarà amb nosaltres…
Aquell any va ser molt difícil però vam tornar a veure la llum perquè una altra petitona estava en camí. Ara sentia que sí que aniria bé… Em feia por tornar a passar pel mateix però pensava que me’n faria més…
Vaig tenir el pressentiment que tiraria endavant. Ara si…
La meva segona filla va néixer fa 15 mesos. Tot i que no substitueix a l’Aran, ella i la seva germana són el millor que ens ha passat.
Jo he tingut dues nenes i un nen. El nen no va tirar endavant però forma part de la família.
Sònia
Previous Post
Next Post