Relat de Dol: Una experiència de vida
Una experiència de vida
Jo tenia 27 anys i un fill de casi dos anys que va ser molt desitjat. Em vaig quedar embarassada d’un segon fill que, contràriament al primer, va ser sense esperar-ho. Les circumstàncies no eren les més adients. El matrimoni no travessava el seu millor moment.
No sé perquè vaig tenir el pressentiment que alguna cosa no aniria bé. Vaig demanar-li al ginecòleg que em portava que em fes una amniocentesis. En aquells anys, 1977, no era tan normal com ara, però ja es feia. I, per suposat, encara no es feien les ecografies. El metge em va dir que no tingués manies, que sempre les dones pensàvem malament… i així es va quedar.
En cap dels meus dos parts vaig voler anestesia, que en aquell temps era amb Pentotal. Jo no volia ser la última a saber què era, volia plenament viure aquells moments. Després de la primera experiència potser es pot pensar que pel segon ja voldria “dormir”, però no, també vaig voler parir com amb el primer.
Arribat el dia del part, i en néixer la criatura, un nen també, de seguida vaig preguntar si estava be. Resposta: “sí, si, té tots els ditets.. bé”. Però jo pressentia que alguna cosa passava. Intuïció femenina potser?
I tornava a preguntar: “Però segur que està bé? “. “Si, si” em tornaven a contestar. Jo vaig veure que el moviment que hi havia a la sala de parts no era normal. Es van endur la criatura i al cap d’una estona em diuen que el nen té síndrome de Down.
Vaig sentir com si el món s ‘hagués enfosquit. Em vaig ensorrar. Em van haver de donar un calmant perquè vaig agafar un atac de nervis. No m’ho podia creure!
El pediatra em deia que aquestes criatures poden ser intel·ligents, tenir una vida més o menys normal, que fins i tot es podia arribar a fer una estètica per millorar els trets dels ulls! Però a mi tot això no em servia. Em veia perduda, no sabia com podria fer front a aquella situació que per mi era greu.
En aquella època, l’estada la clínica era una mica més llarga que actualment. Jo hi vaig estar cinc dies. Al cinquè, vàrem anar cap a casa. Van ser dies amargs.
Aquella tarda, en anar a donar de mamar, el nen quasi no responia, no tenia esma quasi ni de moure’s. El seu pare se’l va endur de seguida al pediatra… i ja no va tornar a casa.
No hi va passar ni una sola nit.
No se li va fer autòpsia, segons el pediatra no valia la pena, ja que es podia considerar normal que succeís alguna cosa així amb un nen amb síndrome de Down: una hemorràgia interna.
Llavors va arribar la sensació de buit. M’havia quedat sense el nen que acabava de parir feia només cinc dies. I vaig plorar molt! Aquella nit vam dormir gracies al Valium, però tot i que sembli dur o fins i tot poc humà, l’angoixa va començar a marxar. Va ser com tornar a recuperar l’oxigen.
Però dins meu es va instal·lar una gran frustració. Encara que pugui semblar contradictori: havia perdut un fill, nou mesos d’embaràs, un part, una quarantena, pujades de llet que em varen costar dues caixes d’injeccions per retirar-la…
Per què aquell nen no havia pogut néixer tan sa com el primer?
Ens van fer proves per veure si genèticament hi havia algun defecte a l’Hospital Sant Pau. Tot era completament normal. Un accident de la natura, va dir el metge.
Durant mesos, vaig tenir un desig molt gran de tenir un altra criatura. Però el meu marit llavors, no va voler de cap de les maneres. Això augmentava la meva frustració. Però ara mirant enrere, penso que va ser la decisió mes encertada. Tres anys després, el matrimoni es va trencar del tot.
El nen era bonic, morenet. Es va dir Cristian. Ara tindria 40 anys.
Què hagués estat de les nostres vides? No tinc la resposta, però amb tota sinceritat… l’hagués estimat igual que al seu germà.
Maria José